Uno de los poderes más maravillosos de la música es que nos lleva a lugares sólo vistos en sueños. Muchas de las fotografías de Mayte Vieta son esos lugares. Lo que en ellas nos produce un estremecimiento no es la incongruencia: que un prado sea ferozmente rojo, que el cielo sea negro y duro como de metal, sino que, como en los sueños, la realidad se agriete y, sin dejar de ser, se convierta en símbolo. Es como si en la escena se filtrara una luz ajena a ella, una luz que viniera de otro lado. La luz que llega hasta el sueño a través de los párpados y nos guía, secreta y firmemente, hacia el despertar. Pero esa luz proyecta necesariamente sombras, y en ellas vivimos. En la serie Cenizas ese camino es, en verdad, un paseo entre el amor y la muerte. Su camino sellama belleza, el sendero de cuanto florece y late, cuanto va a nacer y de este modo se dispone hacia su fin. La muerte es, por así decir, el horizonte que da espesor, dimensión y realidad a lo que de otro modo sería plano e ilusorio. “Lo bello es lo que lleva en sí la semilla de su desaparición”. Vaya sentencia, no conocemos en verdad nada que no la lleve. Releo unas frases del poeta francés Christian Bobin: “Lo que constituye un acontecimiento es lo que está vivo y lo que está vivo es lo que no se protege de su pérdida”. No sé si, en efecto, la belleza es sólo propiedad de lo fugaz. Imposible saberlo pues no sabemos de una belleza que no sea huidiza. En realidad la belleza es el rastro de la huida de lo que es hacia su nada.

Al hacerse cenizas, todo lo que podía arder ya ha ardido, todo lo que podía pasar ya ha pasado. Es el último final, si es que lo hay. El resumen triturado, la combinatoria por fin descoyuntada de las posibilidades de lo vivo, y de lo agónico, e incluso de las formas de lo muerto. Callejón sin salida. Todo lo vivo ha estado sostenido por un andamio de átomos de carbono que ahora se ha esfumado. Por eso en todas las culturas la ceniza simboliza la conciencia de la nada que somos. Y sin embargo, la frase “Polvo eres y en polvo te convertirás”, que la Iglesia católica utiliza para desengañarnos cuando el miércoles de Cuaresma impone una cruz de ceniza en la frente, a mí me parece una fórmula verdaderamente esperanzadora. Sugiere que la nada que somos seguirá siéndolo aún, de otra manera. Y lo cierto es que la ceniza es un abono excelente, que estimula el crecimiento de la planta y le da fuerza. Los chibchas de Colombia la extienden en los campos para atraer la lluvia. Es la cuna en que se mece el Ave Fénix.

En el diccionario de nuestras emociones, ceniza es sinónimo de tristeza. Mayte Vieta comenta en relación con esta serie que es inevitable sentirse triste ante tantas imágenes de la fragilidad del mundo. Sin embargo las que ella nos propone no son tristes. Su fuerza las salva de serlo. Sí son melancólicas. Dice Juan Ramón Jiménez que “tristeza más debilidad es desesperación, pero tristeza más fuerza es igual a melancolía”. Así pues, belleza y melancolía.

Por otro lado, que sigamos hablando de belleza por culpa de una obra de arte hecha hoy no deja de resultar sorprendente. La belleza parecía no haber sobrevivido al rodillo de ismos y postismos de la modernidad. Cómo seguir buscando la belleza, que ha sido cómplice de tantas atrocidades. Y cómo seguir buscándola cuando han acabado de arrancarle la utopía que celaba en su interior. Hace mucho que dejó de ser el correlato sensible de lo verdadero y de lo bueno. Y ahora está forzada a ser sólo un medio de producción de valores simbólicos que cotizan en bolsa (en el sector turístico, en el de cosmética...). Y sin embargo y todavía, en un filo nada ingenuo, que separa la tragedia del kitsch, Mayte Vieta nos proporciona imágenes bellas. Aunque la suya no es una belleza sostenida por el equilibrio sino en equilibrio sobre la desmesura. Imágenes líricas, oníricas y exageradas que siguen convocando en el espectador la posibilidad de lo distinto. En ellas queda aún una brasa de utopía con que incendiar la vida… hasta que sea cenizas.

José María Parreño

-----------------------------------------------------------

Un dels poders més meravellosos de la música és que ens porta a llocs només vistos en somnis. Moltes de les fotografies de Mayte Vieta són aquests llocs. El que ens hi produeix un estremiment no és la incongruència: que un prat sigui d’un vermell despentinat, que el cel sigui negre i dur com de metall… sinó que, igual que passa en els somnis, la realitat es clivelli i, sense deixar de ser realitat ens abasti com a símbol. És com si en l’escena es filtrés una llum aliena a ella, una llum que vingués d’una altra banda. La llum que arriba a través de les parpelles i ens guia, de manera secreta i ferma, cap al despertar. Però aquesta llum projecta necessàriament ombres, i en elles vivim. En la sèrie Cendres la llum ens guia en un passeig entre l’amor i la mort. El seu nom és bellesa i és la senda de tot allò que floreix i batega, de tot allò que naixerà i d’aquesta manera es disposa cap a la seva fi. La mort és, per dir-ho així, l’horitzó que dóna gruix, dimensió i realitat al que d’una altra manera seria pla i il·lusori. “El que és bell és el que porta en si la llavor de la seva desaparició”. Quina sentència, no coneixem en realitat res que no la porti. Rellegeixo unes frases del poeta francès Christian Bobin: “El que constitueix un esdeveniment és el que és viu i el que és viu és el que no es protegeix de la seva pèrdua”. No sé si, en efecte, la bellesa és només propietat del que és fugaç. Impossible de saber-ho ja que no coneixem bellesa que no sigui fugissera. En realitat, la bellesa és el rastre del que és anant-se’n al seu no-res

En fer-se cendres, tot el que podia cremar ja ha ardit, tot el que podia passar ja ha passat. És el final, per fi, si és que n’hi ha. El resum triturat, la combinatòria per fi desconjuntada de les possibilitats del que és viu, i del que és agònic, i fins i tot de les formes del que mor. Atzucac. Tot el que és viu ha estat sostingut per una bastida d’àtoms de carboni que ara s’ha esfumat. Per això en totes les cultures la cendra simbolitza la consciència del no-res que som. I no obstant això, la frase “pols ets i en pols et convertiràs”, que l’església catòlica utilitza per desenganyar-nos quan el dimecres de Quaresma imposa una creu de cendra al front, a mi em sembla una fórmula verdaderament esperançadora. Suggereix que el no-res que som seguirà sent-ho encara, d’una altra manera. I la veritat és que la cendra és un adob excel·lent, que estimula el creixement de la planta i li dóna força. Els txibtxes de Colòmbia l’estenen en els camps per atreure la pluja. És el bressol en el qual es gronxa l’Au Fènix.

Com és habitual en les seves exposicions, Mayte Vieta no es limita a penjar les seves fotografies, les “instal·la”, crea amb elles un espai habitable per l’espectador. En molts casos, com en aquest, incorpora a més elements decididament escultòrics. Davant de la rotunditat, el colorit, la densitat de les fotografies, l’esquàlida presència d’escales en els travessers de la qual hi ha ocells parats. Els artistes tenen l’estranya capacitat d’aconseguir que tot estigui a punt de ser una altra cosa: per proporcions i ocupants, aquestes escales tenen quelcom de gàbies els barrots de les quals són esglaons. I si no ¿és que necessiten els ocells escales per enfilar-se en l’aire? Tant com els núvols crosses per sostenir-se en peu. O l’aigua un drap per netejar el seu reflex. En tot cas, aquí hi ha els ocells, introduint encara més silenci entre el públic, major repòs en la contemplació. I això que els ocells són emblemes de la música i la rapidesa. Tal vegada per això: un símbol convoca tard o d’hora, a més del significat directe, el seu oposat. Hi ha també una operació d’aritmètica de les idees: menys per menys és igual a més: ocells falsos enfront de paisatges fotografiats donen lloc a una escena real. De totes les maneres, totes aquestes imatges, les verbals i les plàstiques, tenen una missió: excitar la nostra imaginació, plantejar que si alguna cosa pot ser d’una altra manera potser tot podria ser d’una altra manera.

En el diccionari de les nostres emocions, cendra és sinònim de tristesa. Mayte Vieta comenta en relació amb aquesta sèrie que és inevitable sentir-se trist davant de tantes imatges de la fragilitat del món. Tanmateix les que ella ens proposa no són tristes. La seva força les salva de ser-ho. Sí que són melancòliques. Diu Juan Ramón Jiménez: “Tristesa més debilitat és desesperació, però tristesa més força és igual a melancolia”. Així, ja hem reunit aquí bellesa i melancolia.

D’altra banda, que continuem parlant de bellesa per culpa d’una obra d’art feta avui no deixa de resultar sorprenent. La bellesa semblava no haver sobreviscut al rodet d’ismes i postismes de la modernitat. Com continuar buscant la bellesa, que ha estat còmplice de tantes atrocitats. I com seguir buscant-la quan han acabat per arrancar-li la utopia que zelava en el seu interior. Fa molt que va deixar de ser el correlat sensible de la veritat i del que és bo. I ara està forçada a ser només un mitjà de producció de valors simbòlics que cotitzen en borsa (en el sector turístic, en el de cosmètica...). I tanmateix i encara, en un tall gens ingenu, que separa la tragèdia del kitsch, Mayte Vieta ens proporciona imatges belles. Encara que la seva no és una bellesa sostinguda per l’equilibri (l’harmonia), sinó en equilibri sobre la desmesura. Imatges líriques, oníriques i exagerades que continuen convocant en l’espectador la possibilitat del que és distint. En elles queda encara una brasa d’utopia amb la qual incendiar la vida… fins que sigui cendres.

José María Parreño