la ::comunidad artística:: online
|
|
Tinglado 2: POLUTROPONAutor: Gabriel
“La forma es el sueño de la materia. Tal vez hacemos formas para contemplar ese sueño” Esta exposición se puede considerar como una presentación radical de un modo distinto de concebir la escultura y de hacerla o dejarla existir en un lugar de contemplación. La historia de la escultura (como la historia de la música, y de toda la cultura) se parece en cierto sentido a la historia de la humanidad. En la prehistoria, la escultura era un objeto mediador entre lo humano natural y lo sobrenatural o divino, entre las necesidades, los deseos y los miedos de la vida inmediata y las fuerzas oscuras del mundo invisible, o sólo visible mediante manifestaciones parciales. Los sueños del arte surgieron de una intemperie exterior y también interior. Nacieron a contramuerte. Las primeras esculturas representaban las figuras de la vida que no muere: divinidades, animales totémicos o ancestros, seres del origen y lo eterno. Eran estatuas y máscaras mediadoras para comunicarse con unas fuerzas sobrehumanas. Bajo esas afirmaciones, se escondía una secreta negación. La ilusión de eternidad era también un miedo oscuro a la muerte y al tiempo que a ella nos lleva. Y así nacieron los templos. En las primeras civilizaciones, la escultura se unió a la arquitectura, formó parte de los templos y palacios. Representaba figuras del poder, dioses y personajes de una mitología religiosa (millares en algunos templos de India, formando narraciones como una película de piedra en Pérgamo). El imperio de Roma, más materialista, fomentó las estatuas exentas de los poderosos, mientras que en la Europa medieval predominó la religión, la necesidad de una unión con el más allá que primero fue esotérica (hasta el románico) y luego se hizo espectacular (y el espectáculo somete) al gusto de la jerarquía vaticana. La modernidad asume primero el desorden y luego acepta el vacío. Dadá es una abolición de jerarquías: si se presta atención, un innoble urinario se puede ver como una escultura. Pero, más allá de la ironía duchampiana, permanece el deseo de crear, la imaginación utópica. El surrealismo es un hijo del romanticismo, alumbrado por las linternas interiores de un neurólogo llamado Freud y por otros descubrimientos científicos. La gran liberación que significan dadá y el surrealismo surge de una lucidez consciente de las falsas oposiciones que nos hacen prisioneros de cegueras mentales, y el arte escenifica esas dualidades dramáticas de donde surge un fuerte deseo de unión o reunión con el modo del origen. De ahí las fusiones de Arp y la poética de la relatividad de los móviles de Calder (y, en la pintura, las constelaciones unitivas de Miró). El humano vive poéticamente, como un creador, en un universo sin dioses. Juan Bufill
“La forma és el somni de la matèria. Potser fem formes per contemplar aquest somni” Aquesta exposició es pot considerar com una presentació radical d’una manera diferent de concebre l’escultura i de fer-la o deixar-la existir en un lloc de contemplació. La història de l’escultura (com la història de la música, i de tota la cultura) s’assembla en un cert sentit a la història de la humanitat. En la prehistòria, l’escultura era un objecte mitjancer entre l’humà natural i el sobrenatural o diví, entre les necessitats, els desitjos i les pors de la vida immediata i les forces obscures del món invisible, o sols visible mitjançant manifestacions parcials. Els somnis de l’art van sorgir d’una intempèrie exterior i també interior. Van néixer a contramort. Les primeres escultures representaven les figures de la vida que no mor: divinitats, animals totèmics o ancestres, éssers de l’origen i l’etern. Eren estàtues i màscares mitjanceres per comunicar-se amb unes forces sobrehumanes. Sota aquestes afirmacions s’amagava una secreta negació. La il·lusió d’eternitat era també una por obscura a la mort i al temps que ens hi porta. I així van néixer els temples. En les primeres civilitzacions, l’escultura es va unir a l’arquitectura, va formar part dels temples i palaus. Representava figures del poder, déus i personatges d’una mitologia religiosa (milers en alguns temples de l’Índia, formant narracions com una pel·lícula de pedra a Pèrgam). L’imperi de Roma, més materialista, va fomentar les estàtues exemptes dels poderosos, mentre que en l’Europa medieval va predominar la religió, la necessitat d’una unió amb el més-enllà que primer va ser esotèrica (fins al romànic) i després es va fer espectacular (i l’espectacle sotmet) al gust de la jerarquia vaticana. El Renaixement va voler instaurar el regne de l’humà, de l’individu lliure, progressista i en harmonia. Els barrocs van descobrir el revés tenebrós del somni, de l’ideal. Van ser redescobridors de la inquietud i d’una intempèrie ja moderna: sabien que l’aparença enganyava, que no hi havia límits certs, que el cel no era una volta, que la cúpula estrellada era un abisme infinit. Com antany, tota llum era un fragment en la tenebra. La modernitat assumeix primer el desordre i després accepta el buit. Dadà és una abolició de jerarquies: si es presta atenció, un innoble urinari es pot veure com una escultura. Però, més enllà de la ironia duchampiana, resta el desig de crear, la imaginació utòpica. El surrealisme és un fill del romanticisme, il·luminat per les llanternes interiors d’un neuròleg anomenat Freud i per altres descobriments científics. El gran alliberament que signifiquen dadà i el surrealisme sorgeix d’una lucidesa conscient de les falses oposicions que ens fan presoners de cegueses mentals, i l’art escenifica aquestes dualitats dramàtiques d’on sorgeix un fort desig d’unió o reunió amb el mode de l’origen. D’aquí vénen les fusions d’Arp i la poètica de la relativitat dels mòbils de Calder (i, en la pintura, les constel·lacions unitives de Miró). L’humà viu poèticament, com un creador, en un univers sense déus. El 1945, després de l’esclat de la bomba atòmica, molts artistes sabien que en la matèria i en l’univers el que abunda és el buit. L’escultura, que abans s’entenia com a volum, va començar a ser entesa principalment com a expressió en l’espai i de l’espai. Els buits i les mancances van prendre protagonisme i, per exemple, les escultures abstractes d’Oteiza o de Gego ja no són formes aïllades i expressen sobretot la relació amb l’espai buit. Amb l’art natura, la matèria esculpida va ser el paisatge natural, en relació amb el cosmos i les seves energies (els llampecs de Walter de Maria, les aigües de Robert Smithson o les constel·lacions en altres artistes), i James Turrell ha sigut el primer mestre en l’art de pintar i esculpir tan sols amb la modulació de la llum en l’espai. També és important el factor temps, ja introduït per l’art cinètic. Algunes projeccions lluminoses (foto o cinematogràfiques) han sigut instal·lacions escultòriques temporals i canviants (d’Anthony McCall a Eugènia Balcells). I són recents les escultures remogudes i fluides d’Anish Kapoor. Aquest mode ja l’anunciava Gabriel en el seu muntatge del Centre d’Art Santa Mònica, a l’hivern del 2003, però és ara quan s’expressa per primera vegada amb plenitud. Gràcies a les dimensions del Tinglado, per primera vegada la intempèrie i l’espai fosc tenen tota la importància necessària, igual o més gran que les obres pròpiament dites, i per això aquesta exposició és com una declaració de principis d’aquesta nova manera d’entendre l’escultura. Són, de fet, artefactes que aconsegueixen allò per al qual han sigut concebuts: despertar la contemplació, la reflexió poètica i una consciència més profunda de la realitat, necessària en una època sotmesa a un règim de banalitat potser suïcida (autogenocida, mundicida). I aquesta presentació es produeix d’una manera radical, com un fenomen poètic, plàstic i filosòfic que no necessita paraules per aconseguir una expressió intensa, i que produeix una sensació d’irrealitat i d’estranyament davant d’allò que habitualment anomenem real. El visitant es trobarà en una situació extraordinària, haurà de recórrer en la foscor distàncies més pròpies d’una intempèrie que d’una sala per a exposicions, podrà albirar formes des de lluny i descobrir, en la proximitat, que l’existència plena d’una escultura de Gabriel no pot ser una altra que la que aquí es realitza: les seves obres són cossos de llum i opacitat, aparicions en la foscor, hermètiques com esfinxs abstractes, meteors immòbils, de pell abissal i brillant. Són formes antidefinitives, infinitives, que ens recorden l’existència, més enllà de les aparences fixes i les il·lusions ordenades, d’una energia temporal anomenada caos, una força feroç en perpètua expansió transformadora. Gabriel també escriu, i un dels seus textos més recents començava així: “S’entén el Caos com el principi germinal de renovació, això és, el temps expressat. De com Cronos deixa l’empremta del seu alè transformador en l’arquitectura del visible”. El títol d’aquesta exposició, “Polutropon”, es refereix, segons Gabriel, a la idea de forma múltiple i mutant: “La forma no és una finalització, sinó una cosa generativa que es troba en la mateixa acció conformadora i en la revelació de les coses”. Una de les escultures, que dóna títol a la mostra, té forma de túnel. Presenta a la part interior turbulències fixades en baixos relleus, i per fora sols alguns vestigis d’aquells moviments. És temps detingut, cos obscur d’un flux transformador. Que el seu diàmetre sigui antropomètric significa que es refereix a l’esser humà i no sols al món físic, còsmic i metafísic. Altres obres apareixen com a formes transformades, fixacions d’un moviment, matèries ja només concebibles com a manifestacions de l’energia i els seus canvis. Són formes com plecs, com ones. O com aparicions de llum en la tenebra, signes aflorats del misteri, elements de mediació entre la foscor i la llum. Un exemple: els dos-cents mil claus sobre fusta oculta que configuren Forma de llum relicta, una esplèndida utopia mineral, o serralada de brillantors, amb pell d’animal abissal, que entrega una llum ulterior, posterior a la negror, sorgida de la foscor de la matèria. Juan Bufill Enviado el 27 de Diciembre. Página principal ... |